divendres, 29 d’octubre del 2010

Diari Segre, 26 octubre 2010

Ens preocupa la sanitat ramadera

Ricard Parés i Casanova | Lleida

ÉS BEN SABUT que la producció ramadera és un pilar socioeconòmic de primer ordre a Catalunya. Dins el sector agroalimentari, la ramaderia ocupa un espai molt important, no només econòmic, sinó d'equilibri territorial. I a les terres de Lleida és on cal tenir més clar que enlloc aquesta importància.

Parlem molt dels reptes del rector ramader: el benestar animal, els requisits mediambientals, l'eficiència productiva... Però no som conscients de la importància de la sanitat animal. És evident que a dia d'avui la gravíssima situació econòmica del sector invita a anar superant el dia a dia sense pensar gaire en el demà. I és lògic, estem veient empreses que trontollen i el mercat boig i inestable del cereal fa impossible saber quin futur ens espera. L'objectiu d'aquest article no és analitzar la situació actual del sector ni fer-ne cap previsió. Tampoc fer una anàlisi catastrofista. El neguit que voldríem transmetre és la necessitat de no baixar la guàrdia en la sanitat animal sigui quina sigui la situació econòmica del sector. Veurem daltabaixos més que sorprenents, però no ens enganyem, la ramaderia seguirà existint sempre al nostre país.

És per això que en un moment com l'actual podem mantenir-nos a l'expectativa de quines inversions farem en benestar animal, no és pas el moment de fer grans inversions, tampoc en grans tractaments de les dejeccions ramaderes, o en la reduccio de gasos o qualsevol requisit mediambiental. Esperarem per trobar el millor moment, si convé. Però a nivell sanitari és una altra història.

La burocràcia mediambiental o les reformes de benestar ens poden portar molts maldecaps, però mai ens faran perdre cap mercat. La sanitat, sí. I no parlem de la sanitat individual de cada granja, parlem de la situació sanitària del sector ramader, del país. Tots sabem que un sector no indemne d'Aujeszky corre un greu risc de veure tancades les portes de l'exportació. Poca broma, que l'Estat espanyol té un autoabastiment del 150%! El dia que ens tanquin la frontera, com ens penediren de no haver actuat abans! Altres ensurts no ens n'han faltat: exigències sanitàries per exportar porcí a Rússia, zoonosis que es transmeten del cabrum al vacú, transmissió de virus pels mitjans de comunicació...

Hem d'aclarir (això és molt important) que, afortunadament, la seguretat alimentària dels nostres aliments està més que garantida. El que ens preocupa és la sanitat com a barrera de mercat; els russos la fan servir com a excusa per vetar importacions i els danesos per guanyar la partida quan no poden exportar als Estats Unit i col.loquen la carn a Europa amb més facilitat que nosaltres.

Què ens falla, que no controlem prou bé (o no tan com voldriem) la sanitat del bestiar? En primer lloc hem de fer una autocrítica del sector. Segurament no sabem organitzar-nos prou bé i actuar de forma coordinada, guanyant eficàcia. Tot i així, la recent reorganització de les agrupacions de defensa sanitària demostren que quan volem, podem. En segon lloc, potser hauriem de revisar l'atenció que reb la sanitat ramadera per part de l'administració. És la que es mereix? Nosaltres creiem que no. No ens referim a la feina que porta a terme l'equip actual d'Agricultura, que segurament hi posa el màxim interès. Ens referim a l'estructura de l'administració. Als serveis centrals, la sanitat animal és només un trosset d'una subdireció, és una goteta enmig de l'oceà, és impossible que donin l'abast! Les oficines comarcals actuen com a autèntics regnes de taifes ja que ningú les coordina ni les informa, i és molt complicat coordinar els seus veterinaris amb els veterinaris de les empreses.

El més greu, però, és la dotació pressupostària que acaba arribant per tota la gestió sanitària. Quantes vegades els laboratoris s'han quedat sense material per treballar? Per no parlar dels diners destinats a la recerca: una misèria. No demanem més partides pressupostàries, demanem repartir millor els recursos que ja tenim.

Catalunya juga a la Champions en nivells de producció, en eficiència productiva i en capacitat de resistència davant les crisis. Però està a les lligues regionals en gestió sanitària. Hauriem de ser de ple a la Champions; si no, correm el risc d'abandonar el futbol i convertir els estadis en residències.


Article en pdf

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada